El disc (La música)
El primer disc de Jules, S'ha de reiniciar, està format per 12 cançons. Cançons que transiten entre el pop, el rock i el folk. Cançons que combinen delicats moments acústics amb passatges elèctrics més crus. Cançons que tracten des de situacions intimistes fins a la realitat global. Cançons, cançons, cançons... Cançons en definitiva, cada cançó una història, cada cançó un món.

Per la gravació, han volgut fer servir els instruments que tenien a mà a l'estudi de l'Ignasi, tant els principals (bateria, baix, guitarres acústiques i elèctriques), com els addicionals (harmònium, banjo, kalimba, mandolina, percussions), i han evitat sobreproduir les cançons i la "intrusió" d'instruments externs, amb la idea de fer un disc "en essència" acústic. De manera que s'han atrevit a fer un disc de rock sense estridències, un disc de folk sense ukeleles ni violins, un disc de pop sense sintes ni coristes en minifaldilles. Un disc que vol ser el més fidel possible al que defensen sobre l'escenari.

El disc l'han gravat el Juli, l'Ignasi i l'Ivan; l'han produït el Juli i l'Ignasi; i l'ha mesclat l'Ignasi, al seu estudi de Tiana.
I hi han col.laborat el Jordi Lanuza i el Fer Acosta, d'Inspira i per cortesia de Amniòtic Records.

El disc (Les lletres)

Tant el títol com les lletres són fruit del moment que estem vivint tots col.lectivament i el Juli com a lletrista i compositor. Coincideixen dues ruptures i, per tant, dos processos de crisi (ben entesa com a canvi i, en conseqüència, possibilitat de millora, sense oblidar el camí ple de pedres que deixa tota ruptura, tota destrucció). Dues ruptures, dos naufragis: un de personal (reflectit en moltes cançons, com ara "Sense casa", "S'ha de reiniciar", "A dalt i a baix") i l'altre col.lectiu ("No ens els mereixem"). I moments en què es troben les dues crisi ("Lleu", “No passa res”). I un subtema (de vegades, tema principal) que està a totes les cançons: l'enorme pes i influència que té qualsevol lloc (locus) en el comportament dels individus i en el desenvolupament de les seves vides.

Però no ens espantem: malgrat el to intimista i introspectiu d'algunes de les cançons, el disc està ple d'espurnes d'optimisme, mitjançant la fugida ("A l'ombra d'un codonyer") o bé el canvi d'actitud ("Al terrat"); hi ha una voluntat de tirar endavant, de tenir l'esperança que les coses poden anar millor (si es fan d'una altra manera). I en tot aquest panorama, no falten unes comptades gotes d'humor que, com no podia ser d'una altra manera en aquest context, no pot evitar ser agredolç.

En definitiva, després de qualsevol ruptura, ja sigui de parella, de feina, d'estat d'ànims, de valors personals i/o col.lectius, polítics, socials o ètics, no ens queda una altra: S'ha de reiniciar (que diuen els informàtics).